El rellotge marca tres quarts de dotze, parlo amb la Pilar, miro cap a la sala buscant la senyal, LA SENYAL, agafo el micròfon.. Benvolgudes i benvinguts... ai no, benvolguts ... l’espectacle és a punt de començar.... ACCIÓ i prement la tecla espaiadora d’un petit ordinador, damunt una cadira, darrera, en una cantonada, asseguda al terra intueixo, desitjo, espero que tot vagi bé. Són molts mesos de treball intens, moltes les persones implicades i ben pocs els recursos econòmics.
Què fem per presentar-nos com associació? Aquesta idea ja estava present a l’hora de l’entrega dels papers per a legalitzar-nos. Ai, els papers... encara recordo les llarges discussions i debats per donar un primer cos a les nostres intencions, els objectius, buscant un nom... com ens diem? Arribem al mes d’abril; ara sí, ara podem presentar aquells llargs formularis, i experimentar a la nostra pell: “vuelva usted mañana”.
Què fem per presentar-nos?
La idea comença a prendre forma: barregem oi? Cadascú que vagi pensant què vol fer. On podem fer-ho? Pensem possibilitats... ei, podria ser a Platea? Quants diners tenim?... Cap, posem llavors una quota cadascú? Va, que siguin 10 euros. Sembla mentida que posant deu euros cada un es pugui arribar a fer un espectacle d’una hora i quart de duració, amb dos projectors, equip de so, pantalles de projecció, escenografia... comptant, això sí, amb moltes persones disposades i amb ganes de treballar., és el nostre capital.
Ja arriben els angelets a l’escenari... no els miris que els distrauràs, estan tan macos. De moment no he de tornar a tocar la tecla, quant queda? No... tranquil·la, fins que no estiguem a meitat del clown no has de fer res. Va... la presentació... que malament es sent; bé, va ser el primer vídeo, no passa res. Ara s’aixequen els angelets, baixen les escales, comença “Cosmogonia” i la veu dels meus companys recitant Hesíode omple el local, en el principio fue el caos... Així va ser també el nostre començament, reunions i reunions intentant lligar tot el necessari per a portar a terme l’espectacle... ja estem a l’estiu, tot just després de fer el nostre primer recital poètic a El Cafè del carrer Ciutadans.
Cada vegada les reunions són més seguides, l’arribada del mes de setembre significa començar a treballar a tope. No tenim recursos, intentem fer-ho el més simple possible, encara recordo alguna veueta dient aquestes paraules.. . No sé què farem si partim d’una idea complicada.
Comença el clown, s’han d’endur al públic cap a l’escala, les ballarines han de començar a preparar-se per a la seva actuació. Ara sí, ara tinc que pausar la “playlist”. Quan senti la meva veu he de pausar-ho amb la barra espaiadora. Sento por, però la premo. Espero una altra vegada la senyal, baixa la Pilar i es col·loca al meu costat, la miro, em mira... Ara! Premo una altra vegada per activar el vídeo i sí, torna la música i les ballarines poden començar el seu número.
La barreja, la mescla, hem d’aconseguir un espectacle en què gran part de les arts es vegin representades, va... fem grups, i així presentem quatre o cincs parts diferents, amb la idea de la cosmogonia per començar. Exposem les obres d’art directament a la sala? Qui vol compartir escena? Va, fem un vídeo entre els dos. Jo faig l’espectacle de ball, tu cantes i toques el piano i ella la viola? Va, quedem per assajar.
Acabem, ja estan acabant les ballarines, ara no he de tocar res, entra el següent: la poesia pren la pantalla de projecció... quan s’acabi, tenim un minut i mig per tapar el projector, que no es vegi com col·loquem el piano al seu lloc, tranquil·la, està marcat, el micro... ja estem, destapa, ara un, dos, tres, quatre, cinc... pausa.
Octubre... aconseguim la sala, podem fer-ho a Platea... manos a la obra, ara sí, ara ja no hi ha marxa enrere... confirmat: l’actuació serà el 4 de desembre. Ara hem de començar a fer la difusió... qui s’encarrega del disseny? Hem d’anar a prendre mides de platea per fer-nos una idea de l’espai amb què comptem. No podem amb tot, això s’està fent gran, necessitem alguna persona que ens regeixi en aquest guirigall... menys mal que la Pilar s’ofereix per fer-nos veure tots els detalls ínfims que necessita un espectacle.
S’ha acabat.. un, dos, tres, quatre, cinc... play, tapa projector, el piano més endavant que toca més endavant, òstia, cau el micro, que això s‘acaba, que s‘acaba, sortim, destapa, play... vient el micro caigut i les seves mans tocant les primeres notes, la miro i penso, ets una professional.
Ja tenim el cartell, l’hem de penjar als bars, a la facultat, repartir flyers, crear l’esdeveniment al Facebook, enviar correus, pactar amb la Facultat de lletres, amb les agendes de la ciutat, amb els mitjans. Amb la difusió hem esgotat les nostres reserves econòmiques. Posarem una petita bestreta si fa falta, ens faltaran només uns quaranta euros, ja repartirem després les despeses. Preparem un dossier de premsa.
Ho hem aconseguit... tenim projector, ens en deixen dos! L’Ajuntament de Girona ens ha dit que sí, Telestany també. Amb el que havíem patit de que no tindríem...! Ens queda una setmana i no fem prou amb els amplificadors i equips que tenim per al so, a l’Espai Jove ens van dir que tenien un equip. Ja tenim equip.
S’acaba, s’acaba, ara no he de tocar res, entra el vídeo de les paraules, mentre que a l’escenari es preparen, pararé amb els núvols per a què tinguin temps. Ara sí, l’últim espectacle està a punt de començar, play i veig a la pantalla el vídeo que tant m’ha costat, els primers acords, sento la veu de la meva amiga, i és indescriptible l’emoció que sento en aquest moments... ja no hi ha errada possible, ara ja no he de pausar, ja puc relaxar-me...
Quan assajem? On ho fem? Necessitem les mides de Platea. El dimecres dia 2 ens deixen un espai... sí podrem fer un assaig, va, mides, agafeu la cinta que marcarem. Dia 3, anem a provar les escenografíes, les llums, a veure si funcionen tots els projectors, si la pantalla manofacturada ens serveix. Muntar, desmuntar, guardar-ho tot al camerino.
Ja està. Els agraïments. Ho hem fet, ho hem fet... i veig als meus amics i amigues a l’escenari, ja està, em miren sonrient, em criden... un moment, un moment que he de pausar el projector... vaig a saludar, vaig... i el públic sonrient està cantant “Aniversar feliç”, i un pastís amb un 39 marca que avui també és el meu aniversari i totes les persones que m’estimo em reserven el millor regal del món.
Dia 4 de desembre. JA HI SOM, ACCIÓ.
Què fem per presentar-nos com associació? Aquesta idea ja estava present a l’hora de l’entrega dels papers per a legalitzar-nos. Ai, els papers... encara recordo les llarges discussions i debats per donar un primer cos a les nostres intencions, els objectius, buscant un nom... com ens diem? Arribem al mes d’abril; ara sí, ara podem presentar aquells llargs formularis, i experimentar a la nostra pell: “vuelva usted mañana”.
Què fem per presentar-nos?
La idea comença a prendre forma: barregem oi? Cadascú que vagi pensant què vol fer. On podem fer-ho? Pensem possibilitats... ei, podria ser a Platea? Quants diners tenim?... Cap, posem llavors una quota cadascú? Va, que siguin 10 euros. Sembla mentida que posant deu euros cada un es pugui arribar a fer un espectacle d’una hora i quart de duració, amb dos projectors, equip de so, pantalles de projecció, escenografia... comptant, això sí, amb moltes persones disposades i amb ganes de treballar., és el nostre capital.
Ja arriben els angelets a l’escenari... no els miris que els distrauràs, estan tan macos. De moment no he de tornar a tocar la tecla, quant queda? No... tranquil·la, fins que no estiguem a meitat del clown no has de fer res. Va... la presentació... que malament es sent; bé, va ser el primer vídeo, no passa res. Ara s’aixequen els angelets, baixen les escales, comença “Cosmogonia” i la veu dels meus companys recitant Hesíode omple el local, en el principio fue el caos... Així va ser també el nostre començament, reunions i reunions intentant lligar tot el necessari per a portar a terme l’espectacle... ja estem a l’estiu, tot just després de fer el nostre primer recital poètic a El Cafè del carrer Ciutadans.
Cada vegada les reunions són més seguides, l’arribada del mes de setembre significa començar a treballar a tope. No tenim recursos, intentem fer-ho el més simple possible, encara recordo alguna veueta dient aquestes paraules.. . No sé què farem si partim d’una idea complicada.
Comença el clown, s’han d’endur al públic cap a l’escala, les ballarines han de començar a preparar-se per a la seva actuació. Ara sí, ara tinc que pausar la “playlist”. Quan senti la meva veu he de pausar-ho amb la barra espaiadora. Sento por, però la premo. Espero una altra vegada la senyal, baixa la Pilar i es col·loca al meu costat, la miro, em mira... Ara! Premo una altra vegada per activar el vídeo i sí, torna la música i les ballarines poden començar el seu número.
La barreja, la mescla, hem d’aconseguir un espectacle en què gran part de les arts es vegin representades, va... fem grups, i així presentem quatre o cincs parts diferents, amb la idea de la cosmogonia per començar. Exposem les obres d’art directament a la sala? Qui vol compartir escena? Va, fem un vídeo entre els dos. Jo faig l’espectacle de ball, tu cantes i toques el piano i ella la viola? Va, quedem per assajar.
Acabem, ja estan acabant les ballarines, ara no he de tocar res, entra el següent: la poesia pren la pantalla de projecció... quan s’acabi, tenim un minut i mig per tapar el projector, que no es vegi com col·loquem el piano al seu lloc, tranquil·la, està marcat, el micro... ja estem, destapa, ara un, dos, tres, quatre, cinc... pausa.
Octubre... aconseguim la sala, podem fer-ho a Platea... manos a la obra, ara sí, ara ja no hi ha marxa enrere... confirmat: l’actuació serà el 4 de desembre. Ara hem de començar a fer la difusió... qui s’encarrega del disseny? Hem d’anar a prendre mides de platea per fer-nos una idea de l’espai amb què comptem. No podem amb tot, això s’està fent gran, necessitem alguna persona que ens regeixi en aquest guirigall... menys mal que la Pilar s’ofereix per fer-nos veure tots els detalls ínfims que necessita un espectacle.
S’ha acabat.. un, dos, tres, quatre, cinc... play, tapa projector, el piano més endavant que toca més endavant, òstia, cau el micro, que això s‘acaba, que s‘acaba, sortim, destapa, play... vient el micro caigut i les seves mans tocant les primeres notes, la miro i penso, ets una professional.
Ja tenim el cartell, l’hem de penjar als bars, a la facultat, repartir flyers, crear l’esdeveniment al Facebook, enviar correus, pactar amb la Facultat de lletres, amb les agendes de la ciutat, amb els mitjans. Amb la difusió hem esgotat les nostres reserves econòmiques. Posarem una petita bestreta si fa falta, ens faltaran només uns quaranta euros, ja repartirem després les despeses. Preparem un dossier de premsa.
Ho hem aconseguit... tenim projector, ens en deixen dos! L’Ajuntament de Girona ens ha dit que sí, Telestany també. Amb el que havíem patit de que no tindríem...! Ens queda una setmana i no fem prou amb els amplificadors i equips que tenim per al so, a l’Espai Jove ens van dir que tenien un equip. Ja tenim equip.
S’acaba, s’acaba, ara no he de tocar res, entra el vídeo de les paraules, mentre que a l’escenari es preparen, pararé amb els núvols per a què tinguin temps. Ara sí, l’últim espectacle està a punt de començar, play i veig a la pantalla el vídeo que tant m’ha costat, els primers acords, sento la veu de la meva amiga, i és indescriptible l’emoció que sento en aquest moments... ja no hi ha errada possible, ara ja no he de pausar, ja puc relaxar-me...
Quan assajem? On ho fem? Necessitem les mides de Platea. El dimecres dia 2 ens deixen un espai... sí podrem fer un assaig, va, mides, agafeu la cinta que marcarem. Dia 3, anem a provar les escenografíes, les llums, a veure si funcionen tots els projectors, si la pantalla manofacturada ens serveix. Muntar, desmuntar, guardar-ho tot al camerino.
Ja està. Els agraïments. Ho hem fet, ho hem fet... i veig als meus amics i amigues a l’escenari, ja està, em miren sonrient, em criden... un moment, un moment que he de pausar el projector... vaig a saludar, vaig... i el públic sonrient està cantant “Aniversar feliç”, i un pastís amb un 39 marca que avui també és el meu aniversari i totes les persones que m’estimo em reserven el millor regal del món.
Dia 4 de desembre. JA HI SOM, ACCIÓ.
- Olga Taravilla Baquero